Escrit per: Sara
Hola, em dic Sara i tinc catorze anys.
Porto uns dies a casa, fent classe des de la meva habitació. Als matins, res més despertar-me obro la meva finestra i deixo que l’aire entri a la meva habitació, un gos em saluda des de la finestra es diu Doc. Ja ho sé, no és molt original el seu nom, però no és per “Dog”, gos en anglès, sinó per doctor. Suposo que una manera de reflectir que des de petita he volgut ser metge.
Després d’alguns dies a casa, vaig voler fer alguna cosa per ajudar, aportar alguna cosa per millorar o com a mínim fer més fàcil tot aquest procés pel que massa gent està passant. Aleshores vaig trobar un article que deia que us podíem escriure cartes o enviar dibuixos, per intentar treure-os un somriure o com a mínim intentar-ho.
M’agradaria explicar-te una historia: no
Un somni impossible….o no?
Fa molt i molt de temps, tampoc tant, però és el que es diu per començar una història, o això tinc entès… com deia, fa molt i molt de temps…
Un altre dia igual que la resta, buscant menjar pels carrers i sense res a fer… quin avorriment… si pogués volar…
Això era el que pensava cada dia des de les quatre setmanes; tant de bo pogués volar, la rutina és un avorriment, no passa res nou… Ah, per cert, el meu nom és Mónica, però ningú que s’apreciï m’anomena així, sinó Mika. Acabo de fer els 3 anys, i, per qui no ho sàpiga, soc un àliga, que no pot volar per una lesió a l’ala des de les quatre setmanes per un a caiguda del niu, i, des de aleshores, visc a la ciutat.
Els dies anaven passant i l’únic interessant que passava eren les converses amb en Ros, el meu millor amic, a qui li encantava sortir de la ciutat a descobrir noves coses i explicar-me-les. Teníem un somni; anar-nos-en de la ciutat i anar a viure a la muntanya, però això era un somni impossible…..
Un dia, a la tardor, mentre buscava menjar, vaig sentir a algú cridar “Mika!”, i, de sobte, alguna cosa va impactar contra mi.
– Perdó! Estàs bé Mika?
– Surt de sobre bola de plomes!
– I jo que portava bones notícies…. I així em reps!
– Per si no te n’has adonat, m’acabes de caure al damunt, disculpa si no t’he rebut amb una abraçada! El que s’ha de aguantar…
– Vinga, no siguis així…
– D’acord, què em volies explicar?
– Mira! Llegeix això!
“EL SEU ANIMAL S’HA FET MAL?
PORTI’L A LA NOSTRA CLÍNICA”
– Et podrien arreglar l’ala!
– Ros…No crec que puguin… A més a més, això està a l’altra punta de la ciutat, i, per si no ho recordes, no puc volar!
– Mika! No em diguis que t’has rendit…. Què passa amb el nostre somni? Jo t’ajudaré a creuar la ciutat. Confies en mi?
– Sí, però, no sé…No em miris així…. Tu sí que pots anar-te’n…
– Però no seria el mateix sense tu Mika… Com a mínim intenta-ho… si us plau…
– D’acord, intentem fer possible el nostre somni.[…]
Al dia següent:
– Com esperes arribar a la clínica?
– Havia pensat agafar l’autobús, tinc uns amics que ens podrien ajudar.
– Quan anirem cap allà?
– Quan tu vulguis, jo sempre estic preparat per a l’acció!
– Ja… Segur…
– Eh, un respecte, no?
– Si vols sortirem demà al matí, si és que estàs preparat…
– Per a tu? Sempre.[…]
Al matí següent la Mika pensa, avorrida, esperant a en Ros:
Doncs sí que estic emocionada, no m’ho hauria imaginat, i si em poguessin reparar… No, no et facis il·lusions, que després la decepció es pitjor…., però, i si… no pensis en això, només aconseguiràs que la caiguda sigui més forta….
– Hola Mika!
Va saludar-me en Ros, interrompent els meus pensaments.
– Hola, què fas? On paren aquests amics teus?
– Ens estan esperant. Anem!
Els amics d’en Ros estaven al costat de la parada que fan servir els ocells. En qualsevol semàfor quan l’autobús s’atura, vet aquí l’oportunitat que tenen les aus de pujar-hi.
No vam haver d’esperar gaire fins que vam veure aparèixer l’autobús i entre tots tres, van ajudar-me per tal que també jo pugés.
Després del que em va semblar una eternitat, els dos amics d’en Ros van dir:
– Prepara’t! En breu haurem de baixar.
I jo no sabia ni com posar-me, nerviosa com estava per haver de moure’m ràpid a la sortida.
L’autobús es va aturar davant d’un portal que em recordava les meves primeres setmanes a la ciutat, i quan les portes ja s’estaven tancant, els amics d’en Ros van cridar: – Ara!
I tots quatre vàrem saltar del sostre del vehicle i vam planejar agafats de l’ala fins aterrar al bell mig de la porta que vèiem just enfront nostre.
Després de donar les gràcies als seus dos amics, en Ros es va girar i em va dir:
– Aquí estem, preparada?
– No
Del que va passar a dins? Només recordo fragments; un metge recollint-me, una punxada, i, sense més, despertar-me notant l’ala diferent i amb un parell d’ulls enormes observant-me, clarament feliços.
– GràciesaDéuqueestàsbéMika. Quasiemdonauninfartmésd’unavegada. Nosapscomdemalamenthohepassat, aquísoldeudiesnimésnimenys, DEU!
Jo no entenia la major part de coses que deia en Ros, només sabia que m’alegrava de veure’l.
– ROS!
En sentir-me va parar i va agafar aire per primera vegada des de feia una bona estona. Aleshores, tots dos a una, ens vam quedar mirant la meva ala, podia moure-la.
Propera parada: la muntanya!
Aquest relat és un exemple que els somnis es poden fer realitat si lluites per ells.
Ara que ja has llegit el meu compte, m’agradaria dir-te que, encara que no ho vegis, hi ha molta gent que espera que et recuperis, jo entre ells. I encara que no és fàcil veureu tot clar al principi, potser només necessites un Ros que et digui que tot sortirà bé i que t’acompanyi en aquest viatge. Ara toca ser valent i fort, molts ànims! Una abraçada invisible d’una de les teves Ros!