Escrit per: Laura
Tot i que no ens coneixem, volia escriure’t perquè sé que els que esteu ingressats molts cops no podeu rebre visites ni veure a la vostra família. Espero poder fer-te companyia una estona! Em dic Laura, soc una noia de 22 anys i visc en un poblet a prop de Barcelona, un lloc de casetes baixes i envoltat de muntanyes, tot i que ara les veiem només per la finestra.
La veritat és que mai havíem viscut una situació com aquesta, que aturi tot el món, però això també vol dir que hi ha moltíssima gent pensant en vosaltres ara mateix, els que de veritat l’esteu patint. Potser estàs sol o sola a l’habitació, però no oblidis que som amb tu!
Segurament ara penses en com voldries que fos tot, en el que trobes a faltar. Jo en moments així sempre m’esforço per recordar que puc mirar al futur. Tornaràs a estar amb la teva família i els teus amics, tot això acabarà!
M’agradaria que em poguessis parlar tu a mi, que potser ho necessites més que escoltar el que algú et digui. Sé que no conec quina és la teva manera de pensar, però no puc menys que compartir amb tu a qui recorro jo quan ho necessito i que mai em falla, que és a Déu. Mira aquestes paraules:
“No es venen dos pardals per una moneda de poc valor? Ara bé, ni un d’ells cau a terra sense que el vostre Pare ho sàpiga. Fins i tot té comptats tots els vostres cabells! Per tant, no tingueu por, vosaltres valeu molt més que els pardals”.
Com que l’importem de veritat, sempre ens escolta, per això jo sempre oro i noto de seguida com em dona pau mental. Espero que pensar en això sigui positiu per a tu!
I sobretot, desitjo que et milloris molt aviat. Que això passi aviat, i quan hagi passat només serà un record.
Una abraçada (virtual)!